Amb
la descoberta de la teoria de l’evolució de Darwin, es constata que l’ésser
humà i els simis tenen ancestres comuns. A pesar de la burla que es va fer de
la teoria en l’època i fins i tot en l’actualitat, va permetre descobrir un poc
més sobre la nostra espècie.
Mentre
que els simis viuen en grups de màxim vuitanta integrants, els humans podem arribar
a configurar grups de més de cent cinquanta persones. Cal que sapiguem quines
són les bases de la vida grupal per fer-nos la següent pregunta: quina és la
diferència que fa que els humans puguen tindre agrupacions majors?
L’element
bàsic de la vida en grup és la cooperació: el grup facilita la vida de tots els
integrants, però cal la cooperació de tots per obtindre'n l'avantatge. Les mones, per la seua banda, tenen un mecanisme
col·laboratiu que consisteix en l’espuçament d’altres membres. Les relacions
entre membres, el poder, la inferioritat són determinats per l’espuçament rebut
o donat. Així, el grup actua com a grup.
Però
clar, el temps dedicat a la vida en grup no pot ser major al 20%, car si no no
tindrien temps per menjar, reproduir-se, dormir, caçar, defendre el grup,etc.
L’espècie s’extingiria si es superara eixe 20%; per això no hi ha més de 80
integrants en un grup de simis (quan més fóren, més temps hi haurien de
dedicar, i menys per a les necessitats bàsiques).
En
canvi, l’ésser humà, tot i que s’acaricia, es toca, s’abraça i es besa,
l’element de cooperació és fonamentalment el llenguatge. Amb ell es marca el
lideratge i es determina qui és del grup i qui no (si no parla igual no és del
grup).
Però
en un inici, el que es parla és un protollenguatge: un llenguatge
descontextualitzat, és a dir, com la llengua d’un xiquet d’un any sense passat
ni futur ni precisió lèxica. Esta mena de llengua no permet la creació
d’històries. Tanmateix, les històries no són necessàries en un principi, ja que
quasi tots els integrants d’un grup són parents entre ells. En el moment en què
el grup s’amplia i no hi ha parentela, són les històries les que creen un
sentiment identitari comú, diguem-li una parentela fictícia: el que s’anomena
cultura.
La
cultura força els membres d’un grup a portar-se com un grup, creant uns orígens
comuns(p.ex: el Cid, els Borbó, les guerres, les llegendes, etc.), una geografia comuna i una
llengua comuna.
La
reflexió que podem traure d’aquesta parentela cultural és la següent: Si amb la
cultura tenim uns referents comuns que
ens obliguen a actuar cooperativament, què passa quan una altra comunitat
s’instal·la en un territori? Per exemple, una comunitat noruega que viu a
l’Alfàs del Pi no té ni uns orígens comuns ni una llengua comuna amb la resta
de població autòctona. Potser el territori sí que el té comú, però sempre
anhelaran el seu territori natal. Així, de la mateixa manera que configurem el
passat amb personatges cèlebres, moments memorables i guerres sagnants, potser
el que ens resta és crear “utopies de futur” per seguir avançant.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada