Tangerla

|
El tema de hui és la narratologia. I que millor que un relat, de dubtable qualitat, per reflectir el que aprenem a les classes de "Anàlisi de la narrativa catalana". En principi el que hem volgut ha sigut presentar un narrador, seguint la terminologia de Genette, extradiegètic heterodiegètic, amb focalització zero. La narració, en present. Tot seguit, apareixerà un narrador autodiegètic (intradiegètic), i homodiegètic. La focalització serà, en aquest cas, interna fixa. Finalment, el narrador primer tornarà a l'acció.

És el dia de Sant Josep i a la plaça de l'Ajuntament no hi ha ni un ànima, tot i ser les dotze del migdia. Una prematura olor a cendra ompli el nas de Tangerla, que jeu mig nua sota el balcó de l'ajuntament.
És ben sabut que les Falles provoquen una follia mundana al bell mig de tota aquella persona que qualsevol vegada ha tingut anhel de ser fallera. I aquest cas no n'és una excepció.
Tangerla està desconcertada. Acaba de despertar i vagareja sola i nerviosa per l'asfalt ardent. Es creu immersa en el pitjor apocalipsi, després que la sèrie Lost finalitzara.
-Oh Rita! On està el poble valencià? Què ha ocorregut durant el meu profund malson? Sols veig que desolació, i la última cosa que recorde és pujar unes escales amb un home molt moré... Jo li exigia a crits que parara, que jo no era una fallera més, que no em gitaria amb ell ni amb totes les entrades-a-Terra-Mítica-del-món!
Tangerla, en el seu desconcert, no pot copsar el que ha ocorregut.

Si algú creu que el relat no s'adequa a les exigències del principi, que ho diga.

El sexisme en el llenguatge

|
La primera qüestió que ens hem de plantejar és el fet que la llengua, en tant que invent més productiu (o descobriment, si es vol) de l’ésser humà, pot convertir-se en un obstacle segons l’ús que en fem.
Pel que fa a la utilització del llenguatge en relació al gènere, entés com a producte cultural, o al sexe com a quelcom biològic, trobem distintes manifestacions. En el cas que ens ateny parlarem de manifestacions en l’ús de la llengua que impliquen certa predominança del sexe masculí sobre el femení. Però estes manifestacions o usos es poden donar de diferents maneres: l’una és el silenci, la inexistència, la invisibilitat de la dona. La segona és el menyspreu directe, la col·locació en un segon nivell, en un pla inferior al sexe femení.
Així doncs, hem de tindre en compte per a la següent qüestió que el llenguatge és el que domina el nostre pensament i la nostra manera de veure el món. Un esquimal ,per donar un exemple típic, tindrà conceptes que expressen moltes varietats del color blanc però no en tindrà cap per expressar el que nosaltres diem ‘paella’. Per notar aquesta infiltració del llenguatge en la nostra manera de pensar, es proposa l’enigma següent:
Com es pot ser pare sense tindre fills?
Després de rumiar-ho durant uns instants, us adonareu que les respostes que us venen al cap estan relacionades amb l’adopció o amb educar els fills. Però només si heu sigut suficientment suspicaços haureu esbrinat que es pot ser pare tenint filles. Un altre de semblant és el següent:
Pérez tenia un germà, que es morí. El germà de Pérez mai no va tindre germans. Com és possible?
Bé, potser ara la il·luminació no ha sigut tan difícil, car ja teníeu la ment predisposada a buscar quelcom en el llenguatge que no quadrava. Però per si de cas, Pérez era dona.
Els cognoms, a no ser que conegues la persona en qüestió, sempre ens donen la imatge d’un home. Per què? És una qüestió psicolingüística, tot i que molt influïda per la cultura, que hui no tractarem.
Els diccionaris i els virtuosos de la llengua, moltes vegades són tan puritans que s’aferren a la idea del plural genèric i altres qüestions arcaitzants, que ja tractarem en les següents línies, arribant fins al punt de trobar entrades al diccionari com aquestes:
Huérfano: Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre.
Sombrero: 1. m. Prenda de vestir, que sirve para cubrir la cabeza, y consta de copa y ala.
2. m. Prenda de adorno usada por las mujeres para cubrirse la cabeza.
Notem el sexisme de ‘Huérfano’, on és el pare l’important a l’hora de determinar l’orfandat d’un infant, i en el cas de ‘sombrero’, on la dona s’adorna i no es vesteix.
També hauríem de fer referència al canvi lingüístic per abordar esta qüestió. Les llengües no tenen res més inherent en elles mateixes que el fet de canviar constantment. De no ser així, ara mateix parlaríem llatí o àrab o què sé jo, la llengua d’Adam i Eva, amb la qual parlaven amb la serp?
Tot açò ve de certes postures puritanes respecte a la utilització del “tots i totes”, de la creació de femenins que abans no existien, com advocada, arquitecta, etc., les quals afirmen que amb aquests usos la llengua es destrueix, es contamina, es degenera. Tenen la seua part de raó, en tant que podríem tindre un text de la següent manera:
Bon dia a tots i a totes:
El problema que tractarem hui és sobre les famílies amb fills i filles discapacitats i discapacitades, les quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per als funcionaris i funcionàries, per als notaris i les notàries, entre altres. Els ciutadans i ciutadanes estem indignats i indignades, cosa per la qual demanem la dimissió de tots els treballadors i treballadores del ministeri de foment.
És exagerat, sí, inversemblant, també. La postura sobre el masculí genèric l’explicaré breument: el masculí, en la llengua que ens pertoca, el català, igual que en el castellà, és genèric. I per tant, té la capacitat d’actuar pels dos, d’englobar tot un conjunt mixt de masculí i femení. Així, quan diem “tots”, ens referim a “tots i totes”, sense necessitat de dir-ho reduplicat.
Aleshores, seguint amb les explicacions de Meana, partim del fet que la llengua no és una cosa innata, no és res de l’esperit (Sant o no Sant). És quelcom que aprenem per imitació, per adquisició; no parlarien igual dos bessons que, arrencats del bressol només nàixer, posaren un a Xàtiva i l’altre a Guardamar. Tampoc no pensarien igual en tant que han rebut cultures, valors i tracte diferent, ambient i context totalment aliens l’un de l’altre.
Per tant, tot allò cultural és un afegitó, és com l’actualització del Windows: si la tens, sempre pots anar a la carpeta base i modificar lleugerament un arxiu. No obstant això, no sempre és fàcil trobar eixe arxiu.
Amb tot i això, ens hem d’endinsar en les profunditats del gènere gramatical: en resum, és arbitrari, podria haver sigut d’una altra manera, és una convenció, és un accident. Quan ens referim a objectes sense sexe, com una pedra o un encenedor, no tenim problema. El gènere per a aquestes paraules és el que és, no podem dir el pedre o l’encenedora perquè és anar radicalment (mai millor dit) en contra de la morfologia.
Per donar un poc d’anècdota a l’assumpte, Meana ha relatat una enquesta que varen fer a alumnes de primària. Es demanava el dibuix del casament entre la forqueta i la cullera. La qüestió era: a qui posarien el vel? El resultat fou: els valencianoparlants posaren el vel indistintament a la forqueta o a la cullera, però els que parlaven habitualment castellà, endevineu a qui feren el marit i a qui la muller.
Quan al principi parlàvem de silenci o de menyspreu, parlàvem d’androcentrisme i de sexisme. L’androcentrisme és simplement l’absència de la dona en els discursos i les referències quotidianes. Per posar un cas, “els valencians han votat que sí”. I què passa amb les dones valencianes? Un altre cas més esfereïdor és el del sexisme, que directament menysprea i posa en segon lloc la dona: “Arriben el senyor Queralt i la senyoreta Lili”, o “tu és que eres una verdulera”.
El sexisme el trobem en duals aparents, com governant/governanta, on el primer és algú que governa un país i la segona és la que està a càrrec d’un hotel; verdulaire és qui ven verdures però “verdulera”(cast.) és algú que parla molt, malament, o cridant. També tenim buits lèxics, com en la paraula cavallerositat, que no té un correlat femení i ella mateixa no és aplicable a les dones. També és interessant que busquem al diccionari les mateixes accepcions de ‘dona’ i d’’home’. Quant a les professions, no és tan fàcil posar una ‘a’ a una paraula? Algú es queixava de la paraula cancellera, però no tenim professora? Algú també es queixa de “jueza”, però no té el castellà “andaluza”? Algú manifesta que hi ha paraules ocupades, com casera. Molt bé, i doncs, quan jo dic que tinc un amic joier, és que a cas estic dient que tinc un amic que és una capsa per posar joies?
Canviar un text per fer-lo menys sexista no és difícil. Tot rau en la creativitat. Mirem de modificar el text tan horrible que hem plantejat abans:
Bon dia a tothom:
El problema que tractarem hui és sobre les famílies amb descendència discapacitada, les quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per al funcionariat i notariat, entre altres. La ciutat està indignada, cosa per la qual demanem la dimissió de tot l’equip de treball del ministeri de foment.
Hem de fer referència al salt semàntic: és un error lingüístic, però correcte gramaticalment. Consisteix a començar amb un suposat genèric per descobrir a continuació que no era tan genèric. Per exemple: “tot el poble va baixar a rebre l’ambaixador. Les dones i els xiquets es quedaren a casa”. Alvaro García Meseguer ha sigut qui més ha teoritzat sobre aquest tema.
Per finalitzar, val a dir que,en la mesura que la llengua reflecteix la nostra manera de pensar i d’actuar, si no la canviem, la realitat no canviarà. O potser és a l’inrevés.
Nota: açò és un resum de les idees exposades a la ponència de Teresa Meana el 6 de març de 2012, organitzada pel SEPC, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, en relació amb les jornades del 8 de març, dia de la dona. S'han afegit opinions pròpies i potser el resum no és d'allò més acadèmic ni periodístic.