Llengua i cultura

|

Amb la descoberta de la teoria de l’evolució de Darwin, es constata que l’ésser humà i els simis tenen ancestres comuns. A pesar de la burla que es va fer de la teoria en l’època i fins i tot en l’actualitat, va permetre descobrir un poc més sobre la nostra espècie.
Mentre que els simis viuen en grups de màxim vuitanta integrants, els humans podem arribar a configurar grups de més de cent cinquanta persones. Cal que sapiguem quines són les bases de la vida grupal per fer-nos la següent pregunta: quina és la diferència que fa que els humans puguen tindre agrupacions majors?
L’element bàsic de la vida en grup és la cooperació: el grup facilita la vida de tots els integrants, però cal la cooperació de tots per obtindre'n l'avantatge. Les mones, per la seua banda, tenen un mecanisme col·laboratiu que consisteix en l’espuçament d’altres membres. Les relacions entre membres, el poder, la inferioritat són determinats per l’espuçament rebut o donat. Així, el grup actua com a grup.
Però clar, el temps dedicat a la vida en grup no pot ser major al 20%, car si no no tindrien temps per menjar, reproduir-se, dormir, caçar, defendre el grup,etc. L’espècie s’extingiria si es superara eixe 20%; per això no hi ha més de 80 integrants en un grup de simis (quan més fóren, més temps hi haurien de dedicar, i menys per a les necessitats bàsiques).
En canvi, l’ésser humà, tot i que s’acaricia, es toca, s’abraça i es besa, l’element de cooperació és fonamentalment el llenguatge. Amb ell es marca el lideratge i es determina qui és del grup i qui no (si no parla igual no és del grup).
Però en un inici, el que es parla és un protollenguatge: un llenguatge descontextualitzat, és a dir, com la llengua d’un xiquet d’un any sense passat ni futur ni precisió lèxica. Esta mena de llengua no permet la creació d’històries. Tanmateix, les històries no són necessàries en un principi, ja que quasi tots els integrants d’un grup són parents entre ells. En el moment en què el grup s’amplia i no hi ha parentela, són les històries les que creen un sentiment identitari comú, diguem-li una parentela fictícia: el que s’anomena cultura.
La cultura força els membres d’un grup a portar-se com un grup, creant uns orígens comuns(p.ex: el Cid, els Borbó, les guerres, les llegendes, etc.), una geografia comuna i una llengua comuna.
La reflexió que podem traure d’aquesta parentela cultural és la següent: Si amb la cultura tenim  uns referents comuns que ens obliguen a actuar cooperativament, què passa quan una altra comunitat s’instal·la en un territori? Per exemple, una comunitat noruega que viu a l’Alfàs del Pi no té ni uns orígens comuns ni una llengua comuna amb la resta de població autòctona. Potser el territori sí que el té comú, però sempre anhelaran el seu territori natal. Així, de la mateixa manera que configurem el passat amb personatges cèlebres, moments memorables i guerres sagnants, potser el que ens resta és crear “utopies de futur” per seguir avançant.

Tangerla

|
El tema de hui és la narratologia. I que millor que un relat, de dubtable qualitat, per reflectir el que aprenem a les classes de "Anàlisi de la narrativa catalana". En principi el que hem volgut ha sigut presentar un narrador, seguint la terminologia de Genette, extradiegètic heterodiegètic, amb focalització zero. La narració, en present. Tot seguit, apareixerà un narrador autodiegètic (intradiegètic), i homodiegètic. La focalització serà, en aquest cas, interna fixa. Finalment, el narrador primer tornarà a l'acció.

És el dia de Sant Josep i a la plaça de l'Ajuntament no hi ha ni un ànima, tot i ser les dotze del migdia. Una prematura olor a cendra ompli el nas de Tangerla, que jeu mig nua sota el balcó de l'ajuntament.
És ben sabut que les Falles provoquen una follia mundana al bell mig de tota aquella persona que qualsevol vegada ha tingut anhel de ser fallera. I aquest cas no n'és una excepció.
Tangerla està desconcertada. Acaba de despertar i vagareja sola i nerviosa per l'asfalt ardent. Es creu immersa en el pitjor apocalipsi, després que la sèrie Lost finalitzara.
-Oh Rita! On està el poble valencià? Què ha ocorregut durant el meu profund malson? Sols veig que desolació, i la última cosa que recorde és pujar unes escales amb un home molt moré... Jo li exigia a crits que parara, que jo no era una fallera més, que no em gitaria amb ell ni amb totes les entrades-a-Terra-Mítica-del-món!
Tangerla, en el seu desconcert, no pot copsar el que ha ocorregut.

Si algú creu que el relat no s'adequa a les exigències del principi, que ho diga.

El sexisme en el llenguatge

|
La primera qüestió que ens hem de plantejar és el fet que la llengua, en tant que invent més productiu (o descobriment, si es vol) de l’ésser humà, pot convertir-se en un obstacle segons l’ús que en fem.
Pel que fa a la utilització del llenguatge en relació al gènere, entés com a producte cultural, o al sexe com a quelcom biològic, trobem distintes manifestacions. En el cas que ens ateny parlarem de manifestacions en l’ús de la llengua que impliquen certa predominança del sexe masculí sobre el femení. Però estes manifestacions o usos es poden donar de diferents maneres: l’una és el silenci, la inexistència, la invisibilitat de la dona. La segona és el menyspreu directe, la col·locació en un segon nivell, en un pla inferior al sexe femení.
Així doncs, hem de tindre en compte per a la següent qüestió que el llenguatge és el que domina el nostre pensament i la nostra manera de veure el món. Un esquimal ,per donar un exemple típic, tindrà conceptes que expressen moltes varietats del color blanc però no en tindrà cap per expressar el que nosaltres diem ‘paella’. Per notar aquesta infiltració del llenguatge en la nostra manera de pensar, es proposa l’enigma següent:
Com es pot ser pare sense tindre fills?
Després de rumiar-ho durant uns instants, us adonareu que les respostes que us venen al cap estan relacionades amb l’adopció o amb educar els fills. Però només si heu sigut suficientment suspicaços haureu esbrinat que es pot ser pare tenint filles. Un altre de semblant és el següent:
Pérez tenia un germà, que es morí. El germà de Pérez mai no va tindre germans. Com és possible?
Bé, potser ara la il·luminació no ha sigut tan difícil, car ja teníeu la ment predisposada a buscar quelcom en el llenguatge que no quadrava. Però per si de cas, Pérez era dona.
Els cognoms, a no ser que conegues la persona en qüestió, sempre ens donen la imatge d’un home. Per què? És una qüestió psicolingüística, tot i que molt influïda per la cultura, que hui no tractarem.
Els diccionaris i els virtuosos de la llengua, moltes vegades són tan puritans que s’aferren a la idea del plural genèric i altres qüestions arcaitzants, que ja tractarem en les següents línies, arribant fins al punt de trobar entrades al diccionari com aquestes:
Huérfano: Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre.
Sombrero: 1. m. Prenda de vestir, que sirve para cubrir la cabeza, y consta de copa y ala.
2. m. Prenda de adorno usada por las mujeres para cubrirse la cabeza.
Notem el sexisme de ‘Huérfano’, on és el pare l’important a l’hora de determinar l’orfandat d’un infant, i en el cas de ‘sombrero’, on la dona s’adorna i no es vesteix.
També hauríem de fer referència al canvi lingüístic per abordar esta qüestió. Les llengües no tenen res més inherent en elles mateixes que el fet de canviar constantment. De no ser així, ara mateix parlaríem llatí o àrab o què sé jo, la llengua d’Adam i Eva, amb la qual parlaven amb la serp?
Tot açò ve de certes postures puritanes respecte a la utilització del “tots i totes”, de la creació de femenins que abans no existien, com advocada, arquitecta, etc., les quals afirmen que amb aquests usos la llengua es destrueix, es contamina, es degenera. Tenen la seua part de raó, en tant que podríem tindre un text de la següent manera:
Bon dia a tots i a totes:
El problema que tractarem hui és sobre les famílies amb fills i filles discapacitats i discapacitades, les quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per als funcionaris i funcionàries, per als notaris i les notàries, entre altres. Els ciutadans i ciutadanes estem indignats i indignades, cosa per la qual demanem la dimissió de tots els treballadors i treballadores del ministeri de foment.
És exagerat, sí, inversemblant, també. La postura sobre el masculí genèric l’explicaré breument: el masculí, en la llengua que ens pertoca, el català, igual que en el castellà, és genèric. I per tant, té la capacitat d’actuar pels dos, d’englobar tot un conjunt mixt de masculí i femení. Així, quan diem “tots”, ens referim a “tots i totes”, sense necessitat de dir-ho reduplicat.
Aleshores, seguint amb les explicacions de Meana, partim del fet que la llengua no és una cosa innata, no és res de l’esperit (Sant o no Sant). És quelcom que aprenem per imitació, per adquisició; no parlarien igual dos bessons que, arrencats del bressol només nàixer, posaren un a Xàtiva i l’altre a Guardamar. Tampoc no pensarien igual en tant que han rebut cultures, valors i tracte diferent, ambient i context totalment aliens l’un de l’altre.
Per tant, tot allò cultural és un afegitó, és com l’actualització del Windows: si la tens, sempre pots anar a la carpeta base i modificar lleugerament un arxiu. No obstant això, no sempre és fàcil trobar eixe arxiu.
Amb tot i això, ens hem d’endinsar en les profunditats del gènere gramatical: en resum, és arbitrari, podria haver sigut d’una altra manera, és una convenció, és un accident. Quan ens referim a objectes sense sexe, com una pedra o un encenedor, no tenim problema. El gènere per a aquestes paraules és el que és, no podem dir el pedre o l’encenedora perquè és anar radicalment (mai millor dit) en contra de la morfologia.
Per donar un poc d’anècdota a l’assumpte, Meana ha relatat una enquesta que varen fer a alumnes de primària. Es demanava el dibuix del casament entre la forqueta i la cullera. La qüestió era: a qui posarien el vel? El resultat fou: els valencianoparlants posaren el vel indistintament a la forqueta o a la cullera, però els que parlaven habitualment castellà, endevineu a qui feren el marit i a qui la muller.
Quan al principi parlàvem de silenci o de menyspreu, parlàvem d’androcentrisme i de sexisme. L’androcentrisme és simplement l’absència de la dona en els discursos i les referències quotidianes. Per posar un cas, “els valencians han votat que sí”. I què passa amb les dones valencianes? Un altre cas més esfereïdor és el del sexisme, que directament menysprea i posa en segon lloc la dona: “Arriben el senyor Queralt i la senyoreta Lili”, o “tu és que eres una verdulera”.
El sexisme el trobem en duals aparents, com governant/governanta, on el primer és algú que governa un país i la segona és la que està a càrrec d’un hotel; verdulaire és qui ven verdures però “verdulera”(cast.) és algú que parla molt, malament, o cridant. També tenim buits lèxics, com en la paraula cavallerositat, que no té un correlat femení i ella mateixa no és aplicable a les dones. També és interessant que busquem al diccionari les mateixes accepcions de ‘dona’ i d’’home’. Quant a les professions, no és tan fàcil posar una ‘a’ a una paraula? Algú es queixava de la paraula cancellera, però no tenim professora? Algú també es queixa de “jueza”, però no té el castellà “andaluza”? Algú manifesta que hi ha paraules ocupades, com casera. Molt bé, i doncs, quan jo dic que tinc un amic joier, és que a cas estic dient que tinc un amic que és una capsa per posar joies?
Canviar un text per fer-lo menys sexista no és difícil. Tot rau en la creativitat. Mirem de modificar el text tan horrible que hem plantejat abans:
Bon dia a tothom:
El problema que tractarem hui és sobre les famílies amb descendència discapacitada, les quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per al funcionariat i notariat, entre altres. La ciutat està indignada, cosa per la qual demanem la dimissió de tot l’equip de treball del ministeri de foment.
Hem de fer referència al salt semàntic: és un error lingüístic, però correcte gramaticalment. Consisteix a començar amb un suposat genèric per descobrir a continuació que no era tan genèric. Per exemple: “tot el poble va baixar a rebre l’ambaixador. Les dones i els xiquets es quedaren a casa”. Alvaro García Meseguer ha sigut qui més ha teoritzat sobre aquest tema.
Per finalitzar, val a dir que,en la mesura que la llengua reflecteix la nostra manera de pensar i d’actuar, si no la canviem, la realitat no canviarà. O potser és a l’inrevés.
Nota: açò és un resum de les idees exposades a la ponència de Teresa Meana el 6 de març de 2012, organitzada pel SEPC, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, en relació amb les jornades del 8 de març, dia de la dona. S'han afegit opinions pròpies i potser el resum no és d'allò més acadèmic ni periodístic.



La violència legal i la por

|






Mantindre el monopoli de la violència legal és el que interessa a l'estat. I per això fa ús del seu exèrcit privat, dels seus peons. La policia crea la por i li dóna hormones perquè cresca, amb actuacions que se n'ixen dels seus deures com a protectors del desacatament de la llei.
Així com el pastor, que té un gos per mantindre les ovelles al seu lloc, per conduir-les pel bon camí  i per protegir-les de possibles llops famolencs, així l'Estat té a les forces de seguretat. Amb la por que l'ovella té al gos, l'ovella es queda al lloc i no complica la gestió del pastor. La policia armada ens fa por, no respecte ni admiració. El respecte i l'admiració que hom puga tindre cap a ells és pura conseqüència de la por. I el gos, de vegades, està famolenc, i es menja una ovella. I perd la funció protectora, atès que ara ell és l'invasor, el que farà perdre negoci, llana i temps al pastor.
Però els humans no som ovelletes dòcils, i per això, quan el llop amb porra s'engoleix una ovella pràcticament acabada de nàixer, garantia de continuïtat i desconeixedora encara dels perills de la vida, és quan o bé la resta d'ovelles, els seus pares i veïns, o bé el mateix pastor, han de reaccionar.

El xiulit (introducció)

|
El xiulit és una manera de fer música peculiar: consisteix a controlar el flux de l’aire pulmonar a través de la boca.
Encara que existeixen diverses maneres de xiular, la més comuna és la d’arrodonir els llavis i col·locar l’àpex de la llengua enlairat a la part inferior de la mandíbula, quasi tocant les dents inferiors. Per això es pensa que aquest so comparteix trets de les consonants alveolars fricatives sordes, pel punt d’articulació, i les vocals posteriors tancades, per l’arrodoniment dels llavis. No obstant això, durant el xiulit no hi ha vibració de les cordes vocals. Per això, una persona muda és capaç de xiular.
El so produït és agut i penetrant, molt característic. Amb pràctica, es poden arribar a fer diferents tessitures i tonalitats. Però el xiulit és una cosa personal. No hi ha cànons que n’estableixen la tessitura. Tanmateix, els estudis han demostrat que un xiulador mitjà pot arribar, mínim a la octava i mitja, màxim dues i mitja, depenent del talent, la pràctica o les pròpies condicions físiques.
El xiulit pot tenir diversos propòsits: funcionalment, es poden expressar sentiments, emocions o advertències. Així, un xiulit curt i ascendent crida l’atenció d’algú proper. Comunicativament, existeixen llenguatges basats en els xiulits: a l’illa de la Gomera es manté un idioma basat en estructures comunicatives xiulades, i no és l’únic (a Turquia, a Mèxic i a Nepal també en trobem). Musicalment, es poden fer melodies que no necessiten d’un instrument per ser articulades. Són ben famoses les melodies xiulades de les bandes sonores, dels anuncis, o de melodies populars.
Es pot fer la prova de la empatia del xiulit. Es tracta de situar-se a un lloc on hi haja un nombre considerable de gent, i posar-se a xiular una melodia molt coneguda (per exemple, Star Wars o Indiana Jones). De seguida algú se us unirà, potser sense saber d’on ve el so, simplement atret per la melodia aguda i penetrant, a més de coneguda.
Com a curiositat, val a dir queel xiulit és igual per a homes i dones, a diferència del cant: si no estem veient a una persona xiular, no sabrem si es tracta d’un home o d’una dona.
Encara que açò és un resum poc acadèmic, una breu introducció al món dels sons humans amb funcions comunicatives o expressives, esperem saber-ne més coses. De moment he trobat les següents webs:

La Pobla de les Fembres Pecadrius

|


El 1383, els jurats de València, a instàncies de sant Vicent Ferrer, assignaren una ubicació permanent a les prostitutes de la ciutat.

El que es va conéixer com la Pobla de les Fembres Pecadrius comprenia –segons Sanchis Guarner– gran part de l'actual barri del Carme, tancat pels carrers ara anomenats de Salvador Giner, de Dalt, de Mossén Sorell, de la Corona, de Guillem de Castro i de les Blanqueries.

El 1392, per decisió dels mateixos jurats, s'envoltà el recinte d'un mur de protecció que la reina Maria –esposa d'Alfons el Magnànim– augmentà, l'any 1444, per a evitar que l'escalaren.

Els segles XIII i XIV, hi havia un oficial encarregat de les dones públiques –conegut com el Rei Arlot–, però el rei Pere el Cerimoniós suprimí el càrrec el 1337 pels excessos que cometia. 

Diversos viatgers europeus n'han deixat descripcions d'època, la més remarcable de les quals és, potser, la del viatger flamenc Antoine de Lalaing, que visità el bordell l'any 1501:

«Després de sopar... anàrem a veure el lloc de les dones públiques, que és gran com un poblet, tot envoltat de murs i té només una porta. Al davant d'aquesta entrada hi ha sempre alçada una forca per a penjar-hi els facinerosos que hi hagen comés alguna malifeta. Un encarregat que hi ha a la porta pren els bastons dels que hi volen entrar, i els adverteix que si li volen deixar els diners que duguen, ell els el tornarà a l'eixida sense cap minva...

»En aquest lloc hi ha tres o quatre carrers plens de casetes, a cadascuna de les quals hi ha dones molt ricament abillades amb vestits de vellut i de seda. I n'hi haurà devers dos-centes o tres-centes, les quals tenen les seues casetes adornades i proveïdes de bona roba. La taxa vigent són quatre diners... dels quals es dedueix el delme... i no en poden demanar més per una nit. Hi ha moltes tavernes i cases de menjar. A causa de la calor, no s'hi viu bé de dia i, com que de la nit fan dia, les dones estan assegudes a l'entrada de la seua caseta, on penja una bella llàntia que permet de veure-les a plaer.

»Hi ha dos metges encarregats i pagats per la ciutat, que visiten les dones per saber si n'hi ha alguna malalta de pústules o d'altra malaltia secreta, per tal de traure-la d'aquell lloc.»

El bordell va ser tancat i assolat l'any 1677.


Trobat a: Curioteca ( http://rbn.jimdo.com/ )