La primera qüestió que ens hem de plantejar és el fet
que la llengua, en tant que invent més productiu (o descobriment, si es vol) de
l’ésser humà, pot convertir-se en un obstacle segons l’ús que en fem.
Pel que fa a la utilització del llenguatge en relació
al gènere, entés com a producte cultural, o al sexe com a quelcom biològic, trobem
distintes manifestacions. En el cas que ens ateny parlarem de manifestacions en
l’ús de la llengua que impliquen certa predominança del sexe masculí sobre el
femení. Però estes manifestacions o usos es poden donar de diferents maneres: l’una
és el silenci, la inexistència, la invisibilitat de la dona. La segona és el
menyspreu directe, la col·locació en un segon nivell, en un pla inferior al
sexe femení.
Així doncs, hem de tindre en compte per a la següent
qüestió que el llenguatge és el que domina el nostre pensament i la nostra
manera de veure el món. Un esquimal ,per donar un exemple típic, tindrà
conceptes que expressen moltes varietats del color blanc però no en tindrà cap
per expressar el que nosaltres diem ‘paella’. Per notar aquesta infiltració del
llenguatge en la nostra manera de pensar, es proposa l’enigma següent:
Com es pot
ser pare sense tindre fills?
Després de rumiar-ho durant uns instants, us adonareu
que les respostes que us venen al cap estan relacionades amb l’adopció o amb
educar els fills. Però només si heu sigut suficientment suspicaços haureu
esbrinat que es pot ser pare tenint filles. Un altre de semblant és el següent:
Pérez tenia
un germà, que es morí. El germà de Pérez mai no va tindre germans. Com és
possible?
Bé, potser ara la il·luminació no ha sigut tan
difícil, car ja teníeu la ment predisposada a buscar quelcom en el llenguatge
que no quadrava. Però per si de cas, Pérez era dona.
Els cognoms, a no ser que conegues la persona en qüestió,
sempre ens donen la imatge d’un home. Per què? És una qüestió psicolingüística,
tot i que molt influïda per la cultura, que hui no tractarem.
Els diccionaris i els virtuosos de la llengua, moltes
vegades són tan puritans que s’aferren a la idea del plural genèric i altres
qüestions arcaitzants, que ja tractarem en les següents línies, arribant fins
al punt de trobar entrades al diccionari com aquestes:
Huérfano: Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el
padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre.
Sombrero:
1. m. Prenda de vestir, que
sirve para cubrir la cabeza, y consta de copa y ala.
2. m. Prenda de adorno usada por
las mujeres para cubrirse la cabeza.
Notem el sexisme de ‘Huérfano’, on és el pare l’important
a l’hora de determinar l’orfandat d’un infant, i en el cas de ‘sombrero’, on la
dona s’adorna i no es vesteix.
També hauríem de fer referència al canvi lingüístic
per abordar esta qüestió. Les llengües no tenen res més inherent en elles
mateixes que el fet de canviar constantment. De no ser així, ara mateix
parlaríem llatí o àrab o què sé jo, la llengua d’Adam i Eva, amb la qual
parlaven amb la serp?
Tot açò ve de certes postures puritanes respecte a
la utilització del “tots i totes”, de la creació de femenins que abans no
existien, com advocada, arquitecta, etc., les quals afirmen que amb aquests
usos la llengua es destrueix, es contamina, es degenera. Tenen la seua part de
raó, en tant que podríem tindre un text de la següent manera:
Bon dia a
tots i a totes:
El problema
que tractarem hui és sobre les famílies amb fills i filles discapacitats i
discapacitades, les quals no poden fer front a les retallades que el govern
està preparant per als funcionaris i funcionàries, per als notaris i les
notàries, entre altres. Els ciutadans i ciutadanes estem indignats i
indignades, cosa per la qual demanem la dimissió de tots els treballadors i
treballadores del ministeri de foment.
És exagerat, sí, inversemblant, també. La postura
sobre el masculí genèric l’explicaré breument: el masculí, en la llengua que
ens pertoca, el català, igual que en el castellà, és genèric. I per tant, té la
capacitat d’actuar pels dos, d’englobar tot un conjunt mixt de masculí i
femení. Així, quan diem “tots”, ens referim a “tots i totes”, sense necessitat
de dir-ho reduplicat.
Aleshores, seguint amb les explicacions de Meana,
partim del fet que la llengua no és una cosa innata, no és res de l’esperit
(Sant o no Sant). És quelcom que aprenem per imitació, per adquisició; no
parlarien igual dos bessons que, arrencats del bressol només nàixer, posaren un
a Xàtiva i l’altre a Guardamar. Tampoc no pensarien igual en tant que han rebut
cultures, valors i tracte diferent, ambient i context totalment aliens l’un de
l’altre.
Per tant, tot allò cultural és un afegitó, és com l’actualització
del Windows: si la tens, sempre pots anar a la carpeta base i modificar
lleugerament un arxiu. No obstant això, no sempre és fàcil trobar eixe arxiu.
Amb tot i això, ens hem d’endinsar en les
profunditats del gènere gramatical: en resum, és arbitrari, podria haver sigut
d’una altra manera, és una convenció, és un accident. Quan ens referim a
objectes sense sexe, com una pedra o un encenedor, no tenim problema. El gènere
per a aquestes paraules és el que és, no podem dir el pedre o l’encenedora
perquè és anar radicalment (mai millor dit) en contra de la morfologia.
Per donar un poc d’anècdota a l’assumpte, Meana ha
relatat una enquesta que varen fer a alumnes de primària. Es demanava el dibuix
del casament entre la forqueta i la cullera. La qüestió era: a qui posarien el
vel? El resultat fou: els valencianoparlants posaren el vel indistintament a la
forqueta o a la cullera, però els que parlaven habitualment castellà, endevineu
a qui feren el marit i a qui la muller.
Quan al principi parlàvem de silenci o de menyspreu,
parlàvem d’androcentrisme i de sexisme. L’androcentrisme és simplement l’absència
de la dona en els discursos i les referències quotidianes. Per posar un cas, “els
valencians han votat que sí”. I què passa amb les dones valencianes? Un altre
cas més esfereïdor és el del sexisme, que directament menysprea i posa en segon
lloc la dona: “Arriben el senyor Queralt i la senyoreta Lili”, o “tu és que
eres una verdulera”.
El sexisme el trobem en duals aparents, com
governant/governanta, on el primer és algú que governa un país i la segona és
la que està a càrrec d’un hotel; verdulaire és qui ven verdures però “verdulera”(cast.)
és algú que parla molt, malament, o cridant. També tenim buits lèxics, com en
la paraula cavallerositat, que no té un correlat femení i ella mateixa no és
aplicable a les dones. També és interessant que busquem al diccionari les
mateixes accepcions de ‘dona’ i d’’home’. Quant a les professions, no és tan
fàcil posar una ‘a’ a una paraula? Algú es queixava de la paraula cancellera,
però no tenim professora? Algú també es queixa de “jueza”, però no té el
castellà “andaluza”? Algú manifesta que hi ha paraules ocupades, com casera.
Molt bé, i doncs, quan jo dic que tinc un amic joier, és que a cas estic dient
que tinc un amic que és una capsa per posar joies?
Canviar un text per fer-lo menys sexista no és
difícil. Tot rau en la creativitat. Mirem de modificar el text tan horrible que
hem plantejat abans:
Bon dia a tothom:
El problema
que tractarem hui és sobre les famílies amb descendència discapacitada, les
quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per al
funcionariat i notariat, entre altres. La ciutat està indignada, cosa per la
qual demanem la dimissió de tot l’equip de treball del ministeri de foment.
Hem de fer referència al salt semàntic: és un error
lingüístic, però correcte gramaticalment. Consisteix a començar amb un suposat
genèric per descobrir a continuació que no era tan genèric. Per exemple: “tot
el poble va baixar a rebre l’ambaixador. Les dones i els xiquets es quedaren a
casa”. Alvaro García Meseguer ha sigut qui més ha teoritzat sobre aquest tema.
Per finalitzar, val a dir que,en la mesura que la
llengua reflecteix la nostra manera de pensar i d’actuar, si no la canviem, la
realitat no canviarà. O potser és a l’inrevés.
Nota: açò és un resum de les idees exposades a la ponència de Teresa Meana el 6 de març de 2012, organitzada pel SEPC, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, en relació amb les jornades del 8 de març, dia de la dona. S'han afegit opinions pròpies i potser el resum no és d'allò més acadèmic ni periodístic.
