Llengua i cultura

|

Amb la descoberta de la teoria de l’evolució de Darwin, es constata que l’ésser humà i els simis tenen ancestres comuns. A pesar de la burla que es va fer de la teoria en l’època i fins i tot en l’actualitat, va permetre descobrir un poc més sobre la nostra espècie.
Mentre que els simis viuen en grups de màxim vuitanta integrants, els humans podem arribar a configurar grups de més de cent cinquanta persones. Cal que sapiguem quines són les bases de la vida grupal per fer-nos la següent pregunta: quina és la diferència que fa que els humans puguen tindre agrupacions majors?
L’element bàsic de la vida en grup és la cooperació: el grup facilita la vida de tots els integrants, però cal la cooperació de tots per obtindre'n l'avantatge. Les mones, per la seua banda, tenen un mecanisme col·laboratiu que consisteix en l’espuçament d’altres membres. Les relacions entre membres, el poder, la inferioritat són determinats per l’espuçament rebut o donat. Així, el grup actua com a grup.
Però clar, el temps dedicat a la vida en grup no pot ser major al 20%, car si no no tindrien temps per menjar, reproduir-se, dormir, caçar, defendre el grup,etc. L’espècie s’extingiria si es superara eixe 20%; per això no hi ha més de 80 integrants en un grup de simis (quan més fóren, més temps hi haurien de dedicar, i menys per a les necessitats bàsiques).
En canvi, l’ésser humà, tot i que s’acaricia, es toca, s’abraça i es besa, l’element de cooperació és fonamentalment el llenguatge. Amb ell es marca el lideratge i es determina qui és del grup i qui no (si no parla igual no és del grup).
Però en un inici, el que es parla és un protollenguatge: un llenguatge descontextualitzat, és a dir, com la llengua d’un xiquet d’un any sense passat ni futur ni precisió lèxica. Esta mena de llengua no permet la creació d’històries. Tanmateix, les històries no són necessàries en un principi, ja que quasi tots els integrants d’un grup són parents entre ells. En el moment en què el grup s’amplia i no hi ha parentela, són les històries les que creen un sentiment identitari comú, diguem-li una parentela fictícia: el que s’anomena cultura.
La cultura força els membres d’un grup a portar-se com un grup, creant uns orígens comuns(p.ex: el Cid, els Borbó, les guerres, les llegendes, etc.), una geografia comuna i una llengua comuna.
La reflexió que podem traure d’aquesta parentela cultural és la següent: Si amb la cultura tenim  uns referents comuns que ens obliguen a actuar cooperativament, què passa quan una altra comunitat s’instal·la en un territori? Per exemple, una comunitat noruega que viu a l’Alfàs del Pi no té ni uns orígens comuns ni una llengua comuna amb la resta de població autòctona. Potser el territori sí que el té comú, però sempre anhelaran el seu territori natal. Així, de la mateixa manera que configurem el passat amb personatges cèlebres, moments memorables i guerres sagnants, potser el que ens resta és crear “utopies de futur” per seguir avançant.

0 comentaris:

Publica un comentari