El xiulit (introducció)

|
El xiulit és una manera de fer música peculiar: consisteix a controlar el flux de l’aire pulmonar a través de la boca.
Encara que existeixen diverses maneres de xiular, la més comuna és la d’arrodonir els llavis i col·locar l’àpex de la llengua enlairat a la part inferior de la mandíbula, quasi tocant les dents inferiors. Per això es pensa que aquest so comparteix trets de les consonants alveolars fricatives sordes, pel punt d’articulació, i les vocals posteriors tancades, per l’arrodoniment dels llavis. No obstant això, durant el xiulit no hi ha vibració de les cordes vocals. Per això, una persona muda és capaç de xiular.
El so produït és agut i penetrant, molt característic. Amb pràctica, es poden arribar a fer diferents tessitures i tonalitats. Però el xiulit és una cosa personal. No hi ha cànons que n’estableixen la tessitura. Tanmateix, els estudis han demostrat que un xiulador mitjà pot arribar, mínim a la octava i mitja, màxim dues i mitja, depenent del talent, la pràctica o les pròpies condicions físiques.
El xiulit pot tenir diversos propòsits: funcionalment, es poden expressar sentiments, emocions o advertències. Així, un xiulit curt i ascendent crida l’atenció d’algú proper. Comunicativament, existeixen llenguatges basats en els xiulits: a l’illa de la Gomera es manté un idioma basat en estructures comunicatives xiulades, i no és l’únic (a Turquia, a Mèxic i a Nepal també en trobem). Musicalment, es poden fer melodies que no necessiten d’un instrument per ser articulades. Són ben famoses les melodies xiulades de les bandes sonores, dels anuncis, o de melodies populars.
Es pot fer la prova de la empatia del xiulit. Es tracta de situar-se a un lloc on hi haja un nombre considerable de gent, i posar-se a xiular una melodia molt coneguda (per exemple, Star Wars o Indiana Jones). De seguida algú se us unirà, potser sense saber d’on ve el so, simplement atret per la melodia aguda i penetrant, a més de coneguda.
Com a curiositat, val a dir queel xiulit és igual per a homes i dones, a diferència del cant: si no estem veient a una persona xiular, no sabrem si es tracta d’un home o d’una dona.
Encara que açò és un resum poc acadèmic, una breu introducció al món dels sons humans amb funcions comunicatives o expressives, esperem saber-ne més coses. De moment he trobat les següents webs:

La Pobla de les Fembres Pecadrius

|


El 1383, els jurats de València, a instàncies de sant Vicent Ferrer, assignaren una ubicació permanent a les prostitutes de la ciutat.

El que es va conéixer com la Pobla de les Fembres Pecadrius comprenia –segons Sanchis Guarner– gran part de l'actual barri del Carme, tancat pels carrers ara anomenats de Salvador Giner, de Dalt, de Mossén Sorell, de la Corona, de Guillem de Castro i de les Blanqueries.

El 1392, per decisió dels mateixos jurats, s'envoltà el recinte d'un mur de protecció que la reina Maria –esposa d'Alfons el Magnànim– augmentà, l'any 1444, per a evitar que l'escalaren.

Els segles XIII i XIV, hi havia un oficial encarregat de les dones públiques –conegut com el Rei Arlot–, però el rei Pere el Cerimoniós suprimí el càrrec el 1337 pels excessos que cometia. 

Diversos viatgers europeus n'han deixat descripcions d'època, la més remarcable de les quals és, potser, la del viatger flamenc Antoine de Lalaing, que visità el bordell l'any 1501:

«Després de sopar... anàrem a veure el lloc de les dones públiques, que és gran com un poblet, tot envoltat de murs i té només una porta. Al davant d'aquesta entrada hi ha sempre alçada una forca per a penjar-hi els facinerosos que hi hagen comés alguna malifeta. Un encarregat que hi ha a la porta pren els bastons dels que hi volen entrar, i els adverteix que si li volen deixar els diners que duguen, ell els el tornarà a l'eixida sense cap minva...

»En aquest lloc hi ha tres o quatre carrers plens de casetes, a cadascuna de les quals hi ha dones molt ricament abillades amb vestits de vellut i de seda. I n'hi haurà devers dos-centes o tres-centes, les quals tenen les seues casetes adornades i proveïdes de bona roba. La taxa vigent són quatre diners... dels quals es dedueix el delme... i no en poden demanar més per una nit. Hi ha moltes tavernes i cases de menjar. A causa de la calor, no s'hi viu bé de dia i, com que de la nit fan dia, les dones estan assegudes a l'entrada de la seua caseta, on penja una bella llàntia que permet de veure-les a plaer.

»Hi ha dos metges encarregats i pagats per la ciutat, que visiten les dones per saber si n'hi ha alguna malalta de pústules o d'altra malaltia secreta, per tal de traure-la d'aquell lloc.»

El bordell va ser tancat i assolat l'any 1677.


Trobat a: Curioteca ( http://rbn.jimdo.com/ )